Forat al desconegut

Va, va, que el dia de la cita s'acosta...

HAhaha Coi de Daichi... Mola! més, més! M'ha agradat, el menjador! La columna del centre li dóna un aire molt guai! Més, més!

Què? Us pensava que anava en broma lo de un capítol diari? Doncs no! Apa, aquí teniu un capitol graciós crec jo. Vull opinions temesitos i temesites meus.

Capítol 15:

“Merda... em sembla que pot ser m’he passat amb la festa.” va pensar en Gruay quan intentava caminar dret en direcció als dormitoris. “En tot cas, aniré al lavabo, i després aniré a la habitació a provar les lliteres.” va continuar dient-se mentre amb esforç entrada al lavabo.
“Renoi, realment han cuidat tots els detalls. No em pensava que el fet de poder simular un paisatge natural estimulés a fer les necessitats, però suposo que li dona ambient.” - va pensar en Gruay mentre es dirigia cap a un dels lavabos individuals.
I en quan va obrir la porta, un xisclet de noia es va sentir molt fort:
- Kyaaaaaaaaaa! Què coi fas pervertit!! - va dir la Shruikan. - Tanca la maleïda porta! Què collons hi fas tu al lavabo de noies?
En Gruay es va quedar plantat a la porta, perquè casi no s’aguantava dret, i llavors, la Shruikan es va aixecar i el va empènyer ràpidament cap a fora fent-lo caure, i acte seguit va tancar de nou la porta.
- Maleït porc! A això et dediques tu? A espiar les dones al lavabo? - va esbroncar-lo la Shruikan.
- Ostres noi, quina patacada. - va queixar-se en Gruay tocant-se el cul, la part del cos amb la que havia aterrat, i que ara li feia mal. - Estàs segura que aquest no és el lavabo d’homes? - va preguntar-li en Gruay encara immers en la confusió.
- Tan segura com que em dic Shruikan! Surt d’aquí d’una vegada! - li va etzibar.
- Sí, sí, em sap greu, es que vaig bastant torrat i no em dec haver fixat quan he entrat. - va excusar-se en Gruay que es va aixecar i es va dirigir cap a la sortida, on un cop a fora, va mirar el cartellet, i va veure que indicava que era efectivament el lavabo d’homes.
Havent confirmat les seves sospites en Gruay va tornar a entrar, i ara la Shruikan ja s’estava netejant les mans.
- Un altre cop? - va dir la Shruikan no donant temps a en Gruay de dir res. I tot seguit va empènyer fort amb el dit el raig d’aigua que sortia de l’aixeta de forma que va fer que anés a petar a la cara d’en Gruay deixant-lo xop.
- Prou! Para et dic! - va exclamar en Gruay apartant-se l’aigua de la cara.
La Shruikan va parar de tirar-li aigua.
- Doncs surt ja del lavabo de dones, pervertit!
- Ei, ei, para el carro! Em sembla que la que s’ha equivocat ets tu noia! - va dir en Gruay acostant-se cap a la Shruikan.
Llavors, tot d’una en Gruay va relliscar amb l’aigua que hi havia al terra i va anar a petar contra la Shruikan, quedant tombats al terra un sobre de l’altre.
- Però a què coi jugues pervertit! - va exclamar la Shruikan intentant treure-se'l de sobre.
- Vols calmar-te d’una vegada?! - va dir en Gruay agafant els canells de la Shruikan per a que parés de donar-li cops i que li pogués explicar el malentès. Fent que la cara dels dos quedessin molt juntes, provocant un silenci momentani. Que va trencar en Gruay.
- Vaja, mirant de prop no ets pas una noia lletja. - va dir-li a la Shruikan.
- Merda, surt de sobre meu. Primer ets un espieta, i ara que? Et vols convertir en un violador o què? I a que redimonis ve aquesta frase? - va dir la Shruikan amb el cor accelerat.
- Escolta’m un moment. Aquest és el lavabo de nois, no el de noies. La que s’ha equivocat ets tu, no jo. - va dir en Gruay amb to tranquilitzador.
- Si home, i que més! - va exclamar ella fent un gest ràpid i fort contra el nas d’en Gruay per treure-se’l de sobre.
En Gruay ràpidament la va deixar anar i es va posar les mans al nas, que començava a sagnar, tot deixant anar un gemec de dolor.
- Collons tia! Quin mal! Què t’he fet per a que em fumis aquest cop? - va dir en Gruay alçant-se i mirant en direcció a la Shruikan, que estava sortint del lavabo en aquell mateix moment per mirar el cartell.
En aquell mateix instant, la Shruikan es va quedar parada davant del cartell, i va veure que en Gruay tenia raó, i que era ell a qui havia irromput als serveis masculins.
- Què, ja estàs contenta? - va dir en Gruay encara amb la mà al nas. - Crec que m’has trencat el maleït nas. Quin caràcter!
Llavors la Shruikan es va girar cap en Gruay.
- Ostres em sap greu, així doncs si que era un malentès... - va dir la Shruikan una mica enpenendida. - Que et sembla si et porto a la infermeria com a compensació? Te pinta que te trencat la nàpia. - va dir la Shruikan esboçant un somriure.
- Vinga, va, però no t’acostumis a trencar-me el nas, eh? - va contestar en Gruay, provocant el riure dels dos.

Hahaha, típica escena de manga shojo. Molt bo el capítol, haha.

S'ha equivoca't diu... Si clar, clar, clar.

Molt bó!

Aiaiai quins capitols.

Vinga, a veure com és el de demà! xD
Compleix amb el capítol diari

Com sempre, sóc un estaquirot. Ja em teniu ben calat, ja.

Si quedes molt bé Surreak! Gràcies pel capítol Akuma!

Fua, quins tres capítols!! Molt bons tots Akuma!!
I portes un ritme increïble! Ja tinc ganes de més!!

L.B.

I tant que hi quedes bé, Surri!! I sí que et té clisat, no sé si estaquirot és la paraula, eh.

Ara, vull un gir argumental, que no es quedi a la terra, en Surri!!

lostbrain escrigué:Fua, quins tres capítols!! Molt bons tots Akuma!!
I portes un ritme increïble! Ja tinc ganes de més!!

L.B. ;)

Sé que queda lleig que digui això, però considero que el millor esta per vindre en els següents capítols xDDD

shira-chan escrigué:I tant que hi quedes bé, Surri!! I sí que et té clisat, no sé si estaquirot és la paraula, eh.

Ara, vull un gir argumental, que no es quedi a la terra, en Surri!!

A mi m'agrada el toc que li he donat al Surreak, però algú s'haurà de quedar a la Terra, no? Sino seria tot massa lineal... xD.

Va, va, vull saber quin és el personatge que més us agrada i el que més odieu ara per ara. Que corrin els comentaris eh? ;)

Gràcies pel capitol.

De personatges que m'agradin, cap en concret. Que no m'agradi, el Fhenrirch. xDD De debò, no em cau gens bé aquest "veterà".

Aquí teniu el capítol d'avui.

Capítol 17:

Ja era tard, i l’Akuma va anar cap a un dels dormitoris, on hi va trobar en Tyrex, en Gose i en Vitus.
- Ei, hola companys! - va saludar l’Akuma.
- Bona nit. - van respondre els tres soldats a l’uníson, amb precisió militar.
- Us va bé que compartim dormitori? - va preguntar l’Akuma.
- I tant. - va respondre en Gose.
- Cap problema. Et fem lloc? - va preguntar en Vitus.
- Oh, no caldrà. De totes formes m’he deixat l’equipatge a la sala de mecànica. Ja l’aniré a buscar demà. Per cert, jo sóc l’Akuma.
- Encantat, jo sóc en Tyrex, i aquests dos són en Gose i en Vitus.
- Encantats. - varen dir aquests dos a la vegada.
- Per cert, vosaltres us apunteu a la aventura entenc, oi? - va preguntar l’Akuma.
- Això mateix, és el nostre deure i responsabilitat vetllar per la seguretat de la nau. - va dir en Vitus.
- I no trobareu a faltar a la vostra família?
- Bé, és clar que la trobarem a faltar, però ja ens han assignat la missió, i vam jurar que les acataríem fins al final, sense importar el que passés. - va explicar en Gose.
- I tu no trobaràs a faltar la teva família? - va preguntar en Tyrex.
- De fet, la última persona que vaig considerar part de la meva família va morir ja fa un temps. El meu mestre, que en pau descansi, que era un bon home que em va ensenyar moltes coses, i que em va salvar de la tristor que vaig sentir en la mort dels meus pares quan no era res més que un noiet de uns 6 anys. - va contestar l’Akuma amb els ulls posats en l’infinit recordant bons i mals moments.
- Em sap greu... - va lamentar-se en Tyrex després de un breu silenci. Allò va fer que l’Akuma tornés a aquella habitació, fent-lo baixar dels núvols.
- No et preocupis home. Són coses que passen i que no podem canviar, no cal que t’hi facis mala sang. Per cert, voleu que us ajudi amb l’equipatge? - va preguntar l’Akuma en notar que encara tenien part de l’equipatge al terra de l’habitacle.
- Ohh ho dius per això? - va preguntar en Gose.
- És culpa del gamarús d’en Gose, que no va escollir prou bé l’equipatge que tenia que portar, i clar, ara no té lloc per posar lo que li queda. - va contestar en Vitus.
- Vinga nois, no us baralleu per tonteries. Tingueu present que tots els que formem part de la tripulació estarem durant molt de temps plegats, i discutir-nos per tonteries no ens farà cap bé. A més, si vols pots posar la resta del teu equipatge al meu armariet. - va dir l’Akuma assenyalant la paret d’on sortia una col·lecció de calaixos on posar els efectes personals.
- El problema es que ha portat la seva EF48 i ara no li queb a cap dels calaixos. - va dir en Tyrex arrugant el front.
- Ahh... Ja...I què carai és això? - va preguntar l’Akuma que no tenia ni idea d’armes.
- És una arma de curta a mitja distancia. A la que l’hi tinc una estimació especial, ja que me la va regalar el meu pare el dia de la graduació a l’acadèmia militar. – va dir en Gose. – Ell també era militar. Va morir en una missió d’escolta.
- Vaja em sap molt de greu. – va dir l’Akuma.
- Bé, són coses que passen en la nostra professió. No podem canviar el passat, al menys ara per ara.
- Què us sembla si anem a dormir? – va proposar en Tyrex. – Hem fet un llarg camí, i també hem passejat per tota la nau. No sé vosaltres, però jo estic rebentat.
I amb aquestes paraules els 4 van anar a dormir cadascun amb uns pensaments diferents dins del seu cap.

Weno gent. Aquí s'acava la marató que he portat durant aquests derrers dies. He anar ràpid per poder arribar fins aquí i que en Gose i en Tyrex poguèssin continuar. Per tant us deixo amb aquest capítol que espero que us agradi especialment, i que espero que comenteu.
Faré un kit kat durant dues o tres setmanetes on espero que en Gose i en Tyrex es comportin jajaja.

Capítol 18:

En Daichi es va aixecar ràpidament quan va sentir el despertador. Per fi havia arribat el dia tan esperat. Per fi s’havia atrevit a dir-li el que sentia i podria sortir amb la Dejiko.
Ho tenia tot pensat. Anar a caminar pel parc mentre caminaven distretament, anar a sopar a un bon restaurant, i anar al cine. Era la cita perfecte, i ho faria amb la persona perfecta.
Així doncs, en Daichi es va aixecar del llit d’un salt, i es va anar a l’armari per agafar la roba que portaria.
En obrir l’armari va començar a mirar la roba que hi havia penjada. Òbviament va descartar les granotes que feia servir per treballar, ja que era una cita, i volia anar el més arreglat possible. Per tant la seva mirada ara es va dirigir cap a la dreta, on va rebuscar una camisa. Entre totes les que hi havia va decantar-se per una de color blau fosc, que contrastaven amb el blau clar dels seus ulls i després va buscar uns pantalons que no desentonessin amb la camisa, agafant uns de color blanc, però no un blanc pur, sinó un d’aquells blancs trencats amb una petita tonalitat de gris.
Un cop es va haver vestit es va mirar al mirall. Tenia els cabells desendreçats, ja que s’acabava d’aixecar. Per tant, va agafar la pinta i se la va passar pels cabells, de forma que se’ls va deixar molt més endreçats del que feia temps que no ho veia. Pot ser des de la graduació a la escola mecànica.
Un cop vestit, va anar a la nevera a agafar una mica de suc, ja que estava tan nerviós, que no hagués pogut fer un mos ni a un tros de magdalena venusiana, i això que eren les seves preferides.
Un cop acabat amb això, en Daichi va agafar la cartera i va anar xino xano cap al lloc on havien quedat. Com que havia sortit massa d’hora de casa seva, va pensar que faria un volt pel districte comercial a xafardejar una mica.
El districte comercial era un dels llocs més lluminosos que existien a La Lluna, i pot ser a la Terra, milers de cartells sorgien de tot arreu anunciant el nom de les tendes. Hi havia cartells de tot tipus. Alguns de metall, alguns fets de fusta, però la gran majoria eren hologrames projectats a l’aire, que es movien i feien servir colors i imatges per atraure l’atenció dels clients. A tot això se li unia la música ambiental que emfatitzava les ganes de comprar dels possibles clients, que juntament amb la cridòria de la gent parlant i rient, feien que aquell fos el districte més bonic de tota la Lluna.
De fet en Daichi havia passat per aquell carrer milers de vegades. Però avui tot brillava molt més. Els colors eren més vius, i les olors més intenses. Fins i tot les rialles de la gent se sentien més fort que mai. “És un dia perfecte.” va pensar en Daichi, que es va acostar a una de les tendes, que segons el cartell s’anomenava “El racó de casiopea”.
En Daichi no s’hi havia fixat mai en aquella botigueta. Pot ser era per que el cartell era d’una fusta descolorida, o perquè com la resta de coses, avui era diferent. Però es va sentir atret, i s’hi va dirigir encuriosit.
Ara entenia una mica més per què no s’hi havia fixat en aquella botigueta. “Una botiga que no mostra el que ven, no pot cridar la atenció.” va pensar en Daichi, a qui encara li va créixer més la curiositat, fent que aquest agafés el mànec de la porta i entrés.
Un cop a dins, la curiositat no va fer més que créixer. Ja que es tractava d’una sala fosca, amb un estrany olor d’incens, on només hi havia dues portes.
En Daichi va pensar si realment allò era una botiga, i empès novament per la curiositat, va picar a una de les portes.
- Hola? Què hi ha algú? - va preguntar en Daichi. No obtenint cap resposta.
En vista de l’èxit, en Daichi es va girar per marxar de la botiga, quan una persona va entrar a la botigueta.
- Bon dia tingui. - va dir el desconegut. - És vostè un client? Jo sóc el botiguer, que he anat a fer un petit encàrrec. Pensava que havia deixat la porta tancada, però bé, ja que està aquí, el puc ajudar en alguna cosa?
- Bon dia. Això depèn. Què hi venen en aquesta botiga? - va preguntar en Daichi, a qui el botiguer li semblava tan estrany com l’ambient d’aquella tenda.
- Aquí venem somnis. - va respondre l’estrany amb un toc místic a la veu.
- Somnis? Deu estar de broma, oi?
- Bé, no et pensis que ets el primer que m’ho diu això. - va dir el botiguer amb un somriure. - De fet, el que venem, sóc coses que fan somiar. Per què no m’acompanyes per aquí.- va dir el botiguer, que obria la porta a la que en Daichi havia trucat.
En Daichi va dubtar entre si seguir-lo o no, recordant pel•lícules on la curiositat matava sempre els personatges secundaris. Però va pensar que allò no era una pel•lícula, i que pot ser hi trobaria alguna cosa interessant.
La habitació a la que portava aquella porta era ara ben il•luminada, però amb un toc misteriós que li donava el color groc que irradiava la llum del sostre, que il•luminava les prestatgeries plenes d’objectes esfèrics que en Daichi no sabia que eren.
- Què són aquestes esferes? - va preguntar en Daichi.
- Bé, són una cosa que vaig inventar jo, i que les anomeno Rememorium. - va dir el botiguer agafant una d’elles. - Crec que més que explicar-t’ho, el millor que puc fer és mostrar-t’ho. - va comentar. - De totes formes, el millor que podem fer és tornar a la sala d’abans. - va dir indicant-li la porta a en Daichi, que de seguida va seguir les indicacions.
Un cop a la sala, el botiguer va deixar anar la esfera expressament, que va picar irremediablement contra el terra de la sala. I immediatament, aquesta es va elevar i es va posar a girar i brillar.
Pocs segons després, el botiguer i en Daichi es trobaven a una vall verda, amb un cel blau que s’estenia fins l’infinit, i on els ocells volaven sobre el seu cap. A més, hi corria un vent que feia voleiar el cabell i la roba dels dos homes.
- Això és impressionant! Com ho has fet això? - va preguntar en Daichi que tenia els ulls oberts com taronges.
A continuació, el vell es va acostar cap a la esfera, i va posar la mà a sota, cosa que va provocar que deixés de girar i que anés a parar a les mans del botiguer.
- T’ha agradat? - va preguntar el botiguer.
- I tant que sí. És impressionant! - va contestar en Daichi molt sorprès pel que acabava de veure.
- De fet el que acabem de veure és només una mostra. La esfera pot simular virtualment que et trobes a qualsevol lloc. I tot i que no deixa de ser un holograma, aquest aconsegueix un realisme bastant encertat. - va dir el botiguer amb orgull.
- És fantàstic! De debò! Pot simular qualsevol tipus d’entorn?
- No, qualsevol no. Només els que es programen, i els que es graven. Però per exemple si gravessis un mercat, l’aparell inventaria un patró aleatori de persones, per tal de que no fos sempre el mateix. De fet, és una de les coses que em va costar més d’aconseguir. - va dir l’home amb un somriure d’orella a orella.
- I quant valen aquestes meravelles? - va preguntar en Daichi.
- El seu preu és de 150000 meteons.
- Ostres, no és gens barat, eh? - va comentar en Daichi.
- Bé, és cert. Però m’he de guanyar la vida noi. A més, dubto que aconsegueixis un aparell com aquest a cap altre lloc.
El botiguer tenia raó. Allò era un invent extraordinari. A més, amb la paga extra que li havia donat la Federació per acabar els preparatius de la nau a temps, en podia comprar dos. Un per ell i un per la Dejiko.
- Si te’n compro dos em rebaixaràs una mica el preu? - va dir en Daichi tantejant la seva sort.
- Hmm... D’acord... - va dir el botiguer. Però t’ho deixo per 280000. Ni un meteó menys.
- Tracte fet!

Quan va sortir de la botiga, en Daichi va veure que ja gairebé era la hora de trobar-se amb la seva estimada. Estava molt content. Aquell dia tot estava sortint rodat.

Quan va arribar al lloc on havien quedat la Dejiko ja estava allà esperant. Estava meravellosa. Portava un vestit blanc amb un llaç de color groc a la cintura que contrastaven amb el color vermell passió dels seus cabells.
- Bon dia! Em sap greu. Arribo tard? - va dir en Daichi.
- Ohh, bon dia! No, acabo d’arribar. No pateixis.
- Es que m’han entretingut. Pel camí. Per cert, estàs preciosa.
- Vaja moltes gràcies, i no paeixis. Només arribes 5 minuts tard. Havies pensat en alguna cosa especial per fer? - va preguntar la Dejiko ara amb un toc vermellós a les galtes.
- Havia pensat en fer una volta pel parc, i pot ser anar a prendre alguna cosa. Et sembla bé? - va preguntar en Daichi, que pensava en la colla de diners que s’havia gastat en les esferes, i que veia clarament que no podria convidar-la a sopar si volia tindre per menjar ell la resta del mes.
- Em sembla molt bé. M’agrada la idea. De fet feia dies que tenia ganes de fer un volt pel parc. - va fer ella amb un somriure.
La parella van estar passejant pel parc durant llarga estona. Mantenint una conversa animada. Van estar passejant per sota de l’arboreda on hi bufava un brisa fresca. Allà s’hi van seure observant el llac de color porpra a causa dels cristalls que hi havia al fons d’aquest.
- És realment una vista magnífica. No creus? - va preguntar-li la Dejiko.
- Ho és. I més podent-la gaudir amb tu. - va contestar en Daichi amb un cert to vermellós a les galtes. - Per cert. Que et semblaria si gravéssim aquest passatge per la posteritat? - va preguntar en Daichi.
- Què vols dir? - va preguntar ella.
En Daichi va explicar el que havia passat a la botigueta mentre la Dejiko escoltava atentament el relat.
- En definitiva. Què et semblaria si guardéssim aquest moment, per recordar-lo quan vulguem? - va suggerir en Daichi.
- Em sembla perfecte. - va respondre ella.
En Daichi va extreure les dues esferes de la butxaca i les va posar a enregistrar aquell moment. Que els dos enamorats van aprofitar per vessar-se apassionadament.

Poc després els dos van anar agafats de la mà cap a una tenda de frankfurts. On en Daichi va agafar dos, i n’hi va oferir un a la noia.
Mentres menjaven, parlaven animadament sobre el dia tan meravellós que havien tingut. I en aquell mateix moment, un lladre va agafar la bossa de la Dejiko, on hi tenia la esfera que li havia regalat en Daichi.
En notar-ho la Dejiko va començar a córrer per recuperar les seves pertinences deixant enrere en Daichi que no se n’havia adonat del que havia passat. Però que acte seguit va començar a córrer rere seu.
- On vas corrents? - va preguntar en Daichi.
- Aquell home és un lladre, m’ha robat la bossa. - va dir ella mirant cap enrere.
I llavors, en aquell mateix moment va passar el que semblava que no podia passar en aquell meravellós dia. En el moment en que la Dejiko va mirar enrere, un camió de transports va sortir de la corba un pel ràpid, cosa que va fer que se sortís de la trajectòria i la atropellés. Tot va passar molt ràpid, i ni en Daichi ni ningú va poder fer res per evitar-ho.

Al moment va arribar una ambulància que es va emportar a la parella a l’hospital. On van atendre a la Dejiko. Després de dues hores al quiròfan, va sortir un dels metges buscant en Daichi, que estava a la sala d’espera amb el cap enfonsat en les mans plorant desconsoladament, perquè no sabia la persona que estimava viuria o no.
- És vostè en Daichi? - va preguntar el metge.
- A...Això mateix. -va contestar aquest. - Com es troba? - va preguntar exaltat.
El metge va abaixar el cap. Cosa que va fer que brotessin llàgrimes dels ulls d’en Daichi. - No pot ser... - va dir entre singlots.
- No s’equivoqui. No és pas morta. Però ha quedat mol mal ferida per l’accident. - va comentar-li el metge.
- Així doncs és viva? - va preguntar en Daichi.
- Això mateix. Però de totes formes, necessita un tractament intensiu a una càpsula embriònica. Amb el preu tan elevat que comporta. Però la assegurança de la noia no pot cobrir totes les despeses.
- Què? M’està dient que no la salvaran pels diners? - va dir en Daichi furiós. - Surti de la meva vista mal parit! Sangonera! No se suposa que tenen que fer tot el que estigui en les seves mans per curar a les persones? Què se n’ha fet d’aquest jurament?!
- Bé, deixaré que es calmi una estona. - li va dir el metge, que va marxar pel passadís.

Després de calmar-se, en Daichi va seure de nou per pensar en alguna solució. I va ser quan ho va veure clar. Tot i que seria duríssim, la Dejiko viuria, i allò era tot el que necessitava saber.

Es van sentir tres tons a l’auricular del telèfon abans que despengessin. - Sí? - va preguntar la veu de l’altra banda del telèfon.
- Hola, ens va dir que féssim servir aquest telèfon per posar-nos en contacte amb vostè si eventualment teníem clar el que faríem. - va dir en Daichi.
- Això mateix. Ja s’ha decidit? - va preguntar la veu.
- Sí. Hi aniré. Tot i que tinc una petició a fer per marxar.
Després de que en Daichi fes la seva petició, es va tornar a sentir la veu de l’altra banda de l’auricular.
- D’acord, de seguida li enviaré una persona per a que li expliqui tots els detalls. Benvingut a bord Sr. Daichi.

Oooh! M'ha encantat el capítol, tens les vacances ben merescudes, ja ho crec!!

Ohh quin gran capítol!! Brutal!! Espero que no et cansis mai d'escriure Akuma!
Ja tinc ganes que aquestes tres setmanes passin ràpidament!!
M'ha agradat molt!

L.B.

Ho deixes temporalment anant-te amb el cap ben alt eh? xD

Això del metge m'ha fet pensar en Say Hello To Black Jack...
En fi, esperem tenir-te ben aviat per aquí un altre cop, per poder llegir més!

Quina animalada de capítol, ostres noi.. però tot i així molt interessant, caram noi quina cita més accidentada!

Apa doncs esperarem el teu retorn amb candeletes!

Ets molt dolent, Akuma! No són maneres de marxar de vacances!! grrrr... Molt bon capítol, sí senyor. Bones descripcions, emocions, romanticisme... méeees!!

Si... De vacances...

De totes formes els deixo la història a la generació mitja momentaniament només xD.

Genial, tornem amb Forat al desconegut!!! I un gran capítol, ja tenim en Surreak a bord!
Esperem més capítol Akuma!!

L.B.

Ep! Aquests de la federació són molt sospitosos! Vols dir que m'he equivocat, tenint en compte el meu currículum, o és una trampa? He de creure'm el que diu la federació i abaixar el cap humilment (que és el que tocaria si fos veritat que l'he cagat) o rebel·lar-me?
Haha, per moltes hipòtesis que faci, ja m'he venut. Absolució? Sí. Doncs cap dins.

Això fa pudor! Té tota la pinta de ser una conspiració! I en surreak hi ha caigut de ple. Però bé, millor que estar tancat a la garjola, no? :/

surreak escrigué:Ep! Aquests de la federació són molt sospitosos! Vols dir que m'he equivocat, tenint en compte el meu currículum, o és una trampa? He de creure'm el que diu la federació i abaixar el cap humilment (que és el que tocaria si fos veritat que l'he cagat) o rebel·lar-me?
Haha, per moltes hipòtesis que faci, ja m'he venut. Absolució? Sí. Doncs cap dins.

Al mateix temps que creus que és una trampa i la indecisió que presentes pot ser que et neguis a participar, per tant el xantatge pot ser una idea força útil per que facis el que et diuen.

Això és una enganyifa dels de dalt!

Manto-kun escrigué:Això és una enganyifa dels de dalt!

Hahaha, ja ho pots ben dir, Manto!

Hmmm... Jo si fos en Surreak potser hagués trucat a la consulta abans d'anar a la seu de la Federació... Sigui com sigui, bon capítol, en volem més!!